bum.

Tinc la sensació que el món gira massa ràpid últimament. Tinc tantes coses a fer, tantes coses que haig d'estudiar, llegir, escriure, dibuixar, pensar. Ocupacions i pre(-)ocupacions (vàlid el doble sentit de les paraules). Masses sentiments.

Sóc com una bomba de rellotgeria, i no vui explotar.

(BUM!)

Volent.

I mirava el rellotge, i volaven les hores, i els minuts es desfeien. La porta s'obria però els peus no eren mai aquells. I la llum es tancava, i l'espai s'omplia, i les busques corrien, i els ulls, els ulls demanaven. I jo volia voler, volia voler-te volent. I fugia corrents, i buscàvem l'indici que obre tot allò que volem. I jo podia voler, podia voler-te volent.

I una fotografia que no té molt a veure, però que com totes les que he penjat volen dir. I un dia molt agradable.

Colors d'hivern.

El banc vermell. La casa ocre. El cel blau blavíssim. L'abric negre. Els arbres verds, grocs i vermells. Els colors d'un dia d'hivern.


Potser aquestes petites coses petites són les que donen sentit a la nostra curta existència.

(i gràcies Rosa, per la fotografia i per molt més)

Touch.

Love me as the summer gone,

when eyes were closed and days were long, so long.

Don't let me sink, don't let the darkness in,

let your perfect fingers touch my skin.

D'equivocar-se així. I no saber perquè des de fa uns mesos no puc parar de fer passes en fals. Caure caure caure.

Enredaves.

Els teus gestos, mentien. Els teus llavis, mentien. Els teus ulls, mentien. Els teus braços, mentien. Enredaven per necessitat (o explica'm tu el perquè).

(...)i sempre escolleix amb tendresa les seves víctimes. Aquells que encara guarden un sospir, una carícia i una abraçada furtiva.

Repetició II.

Open car.


(i ens imaginem per un moment que tot allò que sabíem és qüestionat per nosaltres mateixos, que busquem la certesa de cada paraula, cada idea, cada pensament. Podríem fins i tot arribar a la paranoia.)



de totes maneres, i deixant això de banda, em desconcentres i em desconcertes. Haig d'apendre a llegir els silencis, fins i tot quan potser no volen dir res.

Repetició I.

Voilà!

(I ens imaginem per un moment que aquelles coses que passen només un cop a la vida fossin del tot comunes -i no m'atreviria a dir rutinaries-, tan comunes que el que seria extrany seria la repetició d'un mateix fet.)

Un laberint -i aquest cop sense fil-

Corria pels passadissos d'aquella retícula sense fi. Esperava trobar-te a cada cantonada, cada cop que girava el cap, esperava trobar-te davant meu. Les altes columnes s'enfilaven fins al sostre translúcid, que degotava una llum clara que s'escolava i es menjava l'ombra. La gent es confonia al meu voltant, eren molts, jo seguia corrent. Et buscava a tu, i sentia una necessitat sobrehumana de trobar-te, abraçar-te i dir-te que penso en tu tot sovint, que jo no volia, però que ara no sé com aturar-ho. Que gairebé no et conec, que cada cop que m'apropo a tu no sé si rebré una paraula amable o una bufetada, pero seguia corrent. I un cop més, vaig trobar una paret al veure't -i no, no és (ni serà) l'última-. apa!

Lux

Hi ha persones que tenen una llum pròpia. Crec que mai em deixaré de meravellar al contemplar-les. I no és que hagin de ser necessàriament més atractives, més bones, més justes, ni tant sols tenir cap qualitat que destaqui enormement. Són aquells que, simplement, brillen. Normalment aquesta llum els surt dels ulls. Tampoc aquí em refereixo a uns ulls bonics, simplement, uns ulls que brillen. Aquelles persones diferents, que tant em fascinen.

I, ai! que tenen els teus ulls, que tenen, que cada cop que els miro, en vui més més més, quin mar, quin cel, quin cel sobre el mar, i dins d'ell, i reflexat en ell. Cerco paraules per descriure'ls i només sé que segueixo amb el llapis a l'aire, el paper en blanc i la vista perduda. Ai, senyors, quina impotència davant d'aquesta llum. La llum. He vist la llum!

Something to lie about. 1 de novembre

M'agradaria explicar una història, però m'acontentaré amb escriure una mica. Alguns han borrat el seu passat, l'han eliminat. Però el passat no és com un arxiu de l'ordinador, que apretes la tecla "Supr" i ho perds de vista.. vas a la estimada papelera de reciclatge i ho envies a pendre vent. Les coses, les persones, els moments.. tot allò que has viscut forma part de tu com un tatuatge a la pell. Cada persona et deixa la seva marca adherida. Algunes, simplement seran com un puntet minúscul. Altres, seran grans línies que et marcaran per sempre. Les coses que et passin a la vida hi posaran el color. Però tot això formarà part de tu, ho vulguis o no, perquè seran aquestes situacions les que et faran, les que et dibuixaran com a persona. Seran aquestes persones les que et marcaran. Serà tot això el que et portarà on ets ara. I algunes persones volen borrar tot això. Jo penso que és com un crim. Algú em va dir que era mostra de valentia, que ho admirava però que ell no en seria capaç. Jo visc del passat moltes vegades. Visc del que va ser, del record, que deixa un gust amarg o dolç a la boca, segons les ganes que tinguis d'obrir les ferides. Ferides que deixen una cicatriu, com ha de ser. Per tot el que va ser, per tot el que va existir. Com un llibre, les pàgines del qual pots llegir i rellegir, sempre que vulguis. I jo a tu et porto com un tatuatge a la pell. Com un gran punt 0, el punt mort, al mig del ventre. I ja m'està bé. Allò està allà, amagat a la vista dels altres, i poc present per mi. Faig la meva vida i, ai si, sóc feliç. Estimaré, odiaré i viuré, però aquesta cicatriu em marcarà. I no mimporta. Sé que el temps farà que es desdibuixi, que s'oblidi. No puc parlar amb tu, no puc veure't, no puc no puc.. I que? Sempre em farà mal i pena, mindignarà i em fotrà.. però sota la pell. El passat sempre torna, i això espero. No et guardo rencor, només guardo llàstima, per com et veia jo, i per com et veien els demés. Perq jo volia que el meu fos el de veritat, i potser, en algun moment ho va ser. M'agrada el que estudio, m'encanta anar a la uni, tinc ganes d'implicarme, tinc ganes de fer milers de fotografies, tinc ganes de dedicar-me a això, tinc ganes dels meus amics, de ser feliç, d'estimar i de escoltar cançons. I no es que això no em deixi dormir, però de tant en quant em ve un gust amarg a la boca, i no ho puc evitar. Espero que treient-ho tot poc a poc, encara que tu no ho arribaràs a saber mai. No podem fugir del passat, perquè el passat som nosaltres mateixos.


Mai, mai sabràs per què.

Ehhhhm hola, el meu nom és Marta i... si, sóc adicte a la llum dels dies freds i sense núvols.


Hola, Marta.