Something to lie about. 1 de novembre

M'agradaria explicar una història, però m'acontentaré amb escriure una mica. Alguns han borrat el seu passat, l'han eliminat. Però el passat no és com un arxiu de l'ordinador, que apretes la tecla "Supr" i ho perds de vista.. vas a la estimada papelera de reciclatge i ho envies a pendre vent. Les coses, les persones, els moments.. tot allò que has viscut forma part de tu com un tatuatge a la pell. Cada persona et deixa la seva marca adherida. Algunes, simplement seran com un puntet minúscul. Altres, seran grans línies que et marcaran per sempre. Les coses que et passin a la vida hi posaran el color. Però tot això formarà part de tu, ho vulguis o no, perquè seran aquestes situacions les que et faran, les que et dibuixaran com a persona. Seran aquestes persones les que et marcaran. Serà tot això el que et portarà on ets ara. I algunes persones volen borrar tot això. Jo penso que és com un crim. Algú em va dir que era mostra de valentia, que ho admirava però que ell no en seria capaç. Jo visc del passat moltes vegades. Visc del que va ser, del record, que deixa un gust amarg o dolç a la boca, segons les ganes que tinguis d'obrir les ferides. Ferides que deixen una cicatriu, com ha de ser. Per tot el que va ser, per tot el que va existir. Com un llibre, les pàgines del qual pots llegir i rellegir, sempre que vulguis. I jo a tu et porto com un tatuatge a la pell. Com un gran punt 0, el punt mort, al mig del ventre. I ja m'està bé. Allò està allà, amagat a la vista dels altres, i poc present per mi. Faig la meva vida i, ai si, sóc feliç. Estimaré, odiaré i viuré, però aquesta cicatriu em marcarà. I no mimporta. Sé que el temps farà que es desdibuixi, que s'oblidi. No puc parlar amb tu, no puc veure't, no puc no puc.. I que? Sempre em farà mal i pena, mindignarà i em fotrà.. però sota la pell. El passat sempre torna, i això espero. No et guardo rencor, només guardo llàstima, per com et veia jo, i per com et veien els demés. Perq jo volia que el meu fos el de veritat, i potser, en algun moment ho va ser. M'agrada el que estudio, m'encanta anar a la uni, tinc ganes d'implicarme, tinc ganes de fer milers de fotografies, tinc ganes de dedicar-me a això, tinc ganes dels meus amics, de ser feliç, d'estimar i de escoltar cançons. I no es que això no em deixi dormir, però de tant en quant em ve un gust amarg a la boca, i no ho puc evitar. Espero que treient-ho tot poc a poc, encara que tu no ho arribaràs a saber mai. No podem fugir del passat, perquè el passat som nosaltres mateixos.


Mai, mai sabràs per què.